LES SAMARRETES TRISTES

Un matí en un poble molt a prop de Barcelona, un grup de samarretes blanques es van reunir a la porta del magatzem d’una fàbrica, per parlar de que estaven fartes de ser sempre les que feien les feines més difícils.

Treballaven moltes hores, recollien fils de colors, botons, retalls de teles, papers.. que deixaven les samarretes de colors pel terra de la fabrica. Cada dia igual, sempre de la mateixa manera. Les samarretes de colors es creien millors que les blanques i per això les obligaven a fer el que elles volien.

Fartes de que fos així van decidir reunir-se de bon matí i solucionar el problema, unes deien que no passava res que les samarretes de colors eren millors i altres que era injust que elles eren iguals que les de colors i no tenien dret a ser així. Debaten i debaten no van arribar a cap acord i es va fer l’hora d’entrar a treballar. 

Aquell dia una de les samarretes de colors va patir un accident, apropant-se a una màquina es va fer un tall i es va trencar una mica. Com que es va fer mal va començar a plorar i a plorar, i una samarreta blanca que passava per allà la va ajudar, com que no tenia com curar-la va decidir cosir-li un boto per tancar-li la ferida. La samarreta de color va estar molt agraïda i contenta amb el seu boto va explicar-li el que li havia passat a les seves amigues.

L’endemà totes les samarretes de colors van donar les gràcies a les blanques pel que havien fet i es van disculpar per portar-se malament amb elles, d’agraïment i per recordar aquell dia totes van decidir cosir-se botons a la samarreta perquè no hi haguessin diferències entre elles.  

Els guixos de colors

Una tarda d’estiu, uns nens farts de la calorada, van decidir anar al parc a jugar a l’ombra de l’arbre mes gros. Van seure al terra i van començar a discutir quin seria el joc d’aquella tarda.

Uns deien que volien jugar a fet i amar, altres a pi, altres a saltar a corda.. no es posaven d’acord, després de moltes discussions i sense que se’n adonessin un follet, que els havia sentit, es va apropar, se’ls va quedar mirant i els hi va dir:

Hola nens per què discutint tant?

Els nens sorpresos de que un petit esser els parles, van callar de sobte.

El follet els va tornar a preguntar: Hola nens, que feu ?  

El Miquel que era el més gran de la colla li va dir: Hola, com et dius? Nosaltres som en Pol, la Maria, la Laia, el Josep i jo, el Miquel. Havíem vingut a qui al parc a jugar i a passar la tarda per no passar calor. Però ara, no ens posem d’acord a que jugar …

El follet els va mirar i va remenar a la seva butxaca, i d’allà a dins va treure molts guixos de diferents colors, i els va repartir entre els nens.

Sorpresos els infants van mirar els guixos i van pensar “ i axó ens farà divertir? ”                     Però de sobte, unes estranyes sensacions els van començar a córrer per dins, i van sentir-se especials, amb moltisima imaginació. Com si s’haguessin posat d’acord, tots van ajupir-se a terra i van començar dibuixar, estels , llunes, dracs, móns meravellosos, línees, cases …

El follet en veure que ja estaven entretinguts va marxar i els va deixar allà dibuixant.  De sobte els  nens van adonar-se que el follet ja no hi era i que s’havia fet tard.

Després d’aquella tarda, molts dies quedaven al parc i imaginaven grans móns de colors, fent servir una cosa tant senzilla com els guixos de colors. 

Qualsevol nit pot sortir el sol ( Jaume Sisa )

Ahir remenant el calaix dels records va aparèixer aquesta cançó, una cançó que segurament a molts de vosaltres us durà moltíssim records.

Si mireu bé tot el vídeo reconeixereu tots els personatges que es van citant.

Aquell dia en sortir de classe en Miquel es sentia especial, alguna cosa era diferent, ja no tornaria a l’escola fins al setembre vinent. Havia recollit la seva cadira com cada tarda abans de marxar cap a casa, havia agafat la motxilla i havia dit adéu als companys, però una entranya sensació li corria per dins,- que era?- Pensava. Tenia la impressió de que es deixava alguna cosa,- la motxilla? No, no la porto , he dit adeu? Si , si ho acabo de fer.. que potser? – Veia que alguna cosa no era com els altres dies...De sobte ho va entendre era la nostàlgia que li provocava deixar l’escola i els companys durant els dies de vacances. La mare l’esperava fora amb l’entrepà del berenar com cada tarda i amb els braços ben oberts per rebre’l amb una abraçada ben forta i preguntar-li com li havia anat el dia. El Miquel content va corre , la va abraçar i li va explicar tot el que havien fet aquell últim dia d’escola . Havien fet manualitats, havien vist una obra de teatre feta pels nens i les nenes de 6é, per dinar havien menjat pizza i de postre un gelat boníssim de xocolata!! A la tarda havien anat a veure el festival que tota l’escola havia preparat. Estava contentíssim s’ho havia passat molt bé, quina llàstima que ja no veuria als seus companys.. La mare li va dir que no es preocupes que igual que l’any anterior desprès de l’estiu tornaria a l’escola i que encara podia ser millor, perquè aniria a primer seria ja més gran i els hi podria explicar totes les aventures viscudes a l’estiu !!! BON ESTIU !!

Lo único que interfiere con mi aprendizaje... es mi educación [Albert Einstein]

 

Sembla que alguna cosa està canviant que hi ha gent que es mou .. després de veure aquests dos vídeos el primer que em ve al cap és que un altre món és possible, que el que cal és sortir de les quatre parets de l'escola i descobrir el món que ens estem perdent.

Els estimadorsdenens

Hi havia una vegada en un món on tot estava canviant massa de pressa, un grup d'estimadorsdenens que van començar a pensar i pensar com fer-s’ho per fer del món on vivien un lloc millor.

Els estimadorsdenens eren personetes amb molt bones idees i amb molt amor per donar, però vivien soles, amagades arreu del món. La seva feina era treballar amb nens, semblant a la que coneixem com a mestre.  Tenien els seus nens dins de classes, on jugaven, cantaven i feien activitats amb ells. Però un dia van adonar-se que el món ja no he era el que era, i que aquells nens necessitaven fer altres coses, corre, parlar, somiar, explicar, descobrir... 

Els estimadorsdenens no sabien que fer, es trobaven sols en mig d’un país que els feia seguir unes lleis i unes normes, que deien que els nens havien de seure a les cadires i escoltar el que els mestres els hi explicaven. Ells no hi estaven d’acord,  volien alguna cosa millor, que els seus nens i nenes visquessin en un país on poder descobrir, mirar, explorar, .. un país on es poguessin sentir lliures, per entendre el món i aprendre.

I així els estimadorsdenens van decidir fer front a les normes i lleis, i com ho van fer ? us preguntareu.. doncs molt senzill, de la mateixa manera que tothom pot acabar canviant les coses, buscant a altres com ells i reunint-se. Els estimadorsdenens van agafar cadascun el transport que millor li anava i van canviar de poble, ciutat i país... per tal de trobar-se amb altres com ells, preguntant i preguntant van aconseguir posar-se en contacte amb altres estimadors , fins que finalment van ser tants i tants,  que van aconseguir que se’ls escoltessin.

L’escoles van canviar, els nens ja no seien en cadires dures com pedres, ni havien de passar-se el dia enganxant gomets de mil colors en un full sense sentit. Els nens anaven a l’escola amb moltíssimes ganes per aprendre, feien excursions a la muntanya, a la platja, al mercat, Dibuixaven lliurement sempre que els hi venia de gust, agafaven el llapis amb la ma que millor se’ls hi donava, i ,sobretot i el que més els hi agradava, poder escollir el color ( d’entre tots els de la caixa) amb el que volien pintar el món.

pedagogia 3000

L’avi ha marxat...

Un dia en tornar de l’escola i arribar a casa, la Marta va veure a la seva mare plorant, la va mirar i li va preguntar:

- Mama que et passa? Que estàs trista? Què has perdut alguna cosa?

La mare la va mirar, i va mig somriure, havia entès que la marta comprenia que alguna cosa no anava bé. La va mirar, la va abraçar i li va dir:

- Vine, acostat Marta... si, estic trista, ha passat una cosa molt trista, l’avi Manel, s’ha mort, ja no estarà amb nosaltres, estava molt, molt malalt i era molt gran. Demà, si vols, no aniràs a l’escola, avisarem a la Carme i vindràs amb nosaltres, a acomiadar-te de l’avi.

La Marta tota trista va mirar a la seva mare sense acabar d’entendre que passava, però dins seu alguna cosa li deia que l’avi havia marxat, potser havia anat de vacances i la setmana que ve tornaria a ser aquí?, o potser havia anat d’excursió a buscar bolets, com a ell li agradava i a la nit tornaria.

Però no va ser així,al matí la mare de la Marta va trucar a l’escola i va explicar a la mestra que l’avi havia mort i que la Marta no aniria a l’escola, la mestra ho va entendre, i va dir-li que l’endemà ella aniria també a acomiadar a l’avi amb elles.

Els dies van passar i la Marta poc a poc va anar entenent que l’avi no tornaria, amb l’ajuda de la mestra i la mare van fer un petit àlbum amb les fotos més maques de l’avi, la Marta va demanar si podria anar a buscar pedretes i flors al bosc per recordar els passejos que feien junts, i les tres i van anar. Recollint tot allò que van tronar van anar recordant tots els bons moments que havien passat amb lavi .. i poc a poc aquell sentiment dolorós es va anar transformant en un regust de dolçor, i aquest en un bonic record.

El dol és un procés pel qual passem tots quan hi ha una pèrdua, per tant és un estat d’ànim normal i saludable. Aquest no només es viu quan algú mor, si no que són moltes les situacions que et fan passar per un procés de dol.( el canvi d’escola, de casa, la separació dels pares, ...)

En moments de dol l’adult ha de tenir present que li ha d’explicar de manera tranquil·la a l’infant tot allò relacionat amb la mort, utilitzant paraules senzilles , però sobretot explicant-li la veritat . S’ha d’evitar mantenir la mort en secret, l’infant a partir dels 4 anys pot participar en els rituals funeraris.

Igual que en el conte, quan hi ha hagut una mort és bo mostrar-se afectiu en vers al nen, perquè no li resulti un moment dolorós, escoltar-lo i estar al seu costat. També es poden fer diverses activitats fent partícip al nen de “moments de record” com la creació d’un àlbum amb les fotografies de l’avi.