lunes, 23 de mayo de 2011

Lo único que interfiere con mi aprendizaje... es mi educación [Albert Einstein]


 
Sembla que alguna cosa està canviant que hi ha gent que es mou .. després de veure aquests dos vídeos el primer que em ve al cap és que un altre món és possible, que el que cal és sortir de les quatre parets de l'escola i descobrir el món que ens estem perdent.

Els estimadorsdenens

Hi havia una vegada en un món on tot estava canviant massa de pressa, un grup d'estimadorsdenens que van començar a pensar i pensar com fer-s’ho per fer del món on vivien un lloc millor.
Els estimadorsdenens eren personetes amb molt bones idees i amb molt amor per donar, però vivien soles, amagades arreu del món. La seva feina era treballar amb nens, semblant a la que coneixem com a mestre.  Tenien els seus nens dins de classes, on jugaven, cantaven i feien activitats amb ells. Però un dia van adonar-se que el món ja no he era el que era, i que aquells nens necessitaven fer altres coses, corre, parlar, somiar, explicar, descobrir... 
Els estimadorsdenens no sabien que fer, es trobaven sols en mig d’un país que els feia seguir unes lleis i unes normes, que deien que els nens havien de seure a les cadires i escoltar el que els mestres els hi explicaven. Ells no hi estaven d’acord,  volien alguna cosa millor, que els seus nens i nenes visquessin en un país on poder descobrir, mirar, explorar, .. un país on es poguessin sentir lliures, per entendre el món i aprendre.
I així els estimadorsdenens van decidir fer front a les normes i lleis, i com ho van fer ? us preguntareu.. doncs molt senzill, de la mateixa manera que tothom pot acabar canviant les coses, buscant a altres com ells i reunint-se. Els estimadorsdenens van agafar cadascun el transport que millor li anava i van canviar de poble, ciutat i país... per tal de trobar-se amb altres com ells, preguntant i preguntant van aconseguir posar-se en contacte amb altres estimadors , fins que finalment van ser tants i tants,  que van aconseguir que se’ls escoltessin.
L’escoles van canviar, els nens ja no seien en cadires dures com pedres, ni havien de passar-se el dia enganxant gomets de mil colors en un full sense sentit. Els nens anaven a l’escola amb moltíssimes ganes per aprendre, feien excursions a la muntanya, a la platja, al mercat, Dibuixaven lliurement sempre que els hi venia de gust, agafaven el llapis amb la ma que millor se’ls hi donava, i ,sobretot i el que més els hi agradava, poder escollir el color ( d’entre tots els de la caixa) amb el que volien pintar el món.

viernes, 20 de mayo de 2011

jueves, 19 de mayo de 2011

L’avi ha marxat...


Un dia en tornar de l’escola i arribar a casa, la Marta va veure a la seva mare plorant, la va mirar i li va preguntar:
- Mama que et passa? Que estàs trista? Què has perdut alguna cosa?
La mare la va mirar, i va mig somriure, havia entès que la marta comprenia que alguna cosa no anava bé. La va mirar, la va abraçar i li va dir:
- Vine, acostat Marta... si, estic trista, ha passat una cosa molt trista, l’avi Manel, s’ha mort, ja no estarà amb nosaltres, estava molt, molt malalt i era molt gran. Demà, si vols, no aniràs a l’escola, avisarem a la Carme i vindràs amb nosaltres, a acomiadar-te de l’avi.
La Marta tota trista va mirar a la seva mare sense acabar d’entendre que passava, però dins seu alguna cosa li deia que l’avi havia marxat, potser havia anat de vacances i la setmana que ve tornaria a ser aquí?, o potser havia anat d’excursió a buscar bolets, com a ell li agradava i a la nit tornaria.
Però no va ser així,al matí la mare de la Marta va trucar a l’escola i va explicar a la mestra que l’avi havia mort i que la Marta no aniria a l’escola, la mestra ho va entendre, i va dir-li que l’endemà ella aniria també a acomiadar a l’avi amb elles.

Els dies van passar i la Marta poc a poc va anar entenent que l’avi no tornaria, amb l’ajuda de la mestra i la mare van fer un petit àlbum amb les fotos més maques de l’avi, la Marta va demanar si podria anar a buscar pedretes i flors al bosc per recordar els passejos que feien junts, i les tres i van anar. Recollint tot allò que van tronar van anar recordant tots els bons moments que havien passat amb lavi .. i poc a poc aquell sentiment dolorós es va anar transformant en un regust de dolçor, i aquest en un bonic record.
El dol és un procés pel qual passem tots quan hi ha una pèrdua, per tant és un estat d’ànim normal i saludable. Aquest no només es viu quan algú mor, si no que són moltes les situacions que et fan passar per un procés de dol.( el canvi d’escola, de casa, la separació dels pares, ...)
En moments de dol l’adult ha de tenir present que li ha d’explicar de manera tranquil·la a l’infant tot allò relacionat amb la mort, utilitzant paraules senzilles , però sobretot explicant-li la veritat . S’ha d’evitar mantenir la mort en secret, l’infant a partir dels 4 anys pot participar en els rituals funeraris.
Igual que en el conte, quan hi ha hagut una mort és bo mostrar-se afectiu en vers al nen, perquè no li resulti un moment dolorós, escoltar-lo i estar al seu costat. També es poden fer diverses activitats fent partícip al nen de “moments de record” com la creació d’un àlbum amb les fotografies de l’avi.

lunes, 9 de mayo de 2011

Regal per decorar l'habitació d'un infant

És molt senzill de fer, l'únic que necessites es una idea per a dibuixar, un llapis, un pinzell, una tela qualsevol, pintures ( poden ser temperes o pintura de tela ) i moltes ganes de crear!!

Per fer-ho calen unes dues sessions, en la primera dissenyaràs el dibuix i el traspassaràs a la tela, i si dona temps el pintaràs. I en la següent sessió l'emmarcaràs per tal de que no es plegui la tela i poder-lo penjar amb més facilitat.

domingo, 8 de mayo de 2011

Unes idees molt senzilles per decorar papers...



Sabeu que tenen en comú una espelma, un desodorant de rolon i unes temperes?
Doncs, molt senzill són unes tècniques molt originals per a crear grans dibuixos en un paper!
Segur que ara us estareu preguntant, i com ho faig ? No us preocupeu jo us donaré la recepta.
El material que necessitem és:
- Fulls blancs o de colors
- Caixes de cartró
- Espelmes
- Pintura
- Pinzells
- Desodorants de rolon

Primer preparem diferents pots pintura ( tempera) amb una mica d’aigua i la diluïm. Després en un full en blanc dibuixem el que vulguem amb una espelma, per tal de que quedi impregnada la cera, i amb un pinzell pintem pel damunt... carai quines coses més maques que surten!! Allò que havíem dibuixat i que no veiem ara s’ha transformat en un dibuix ple de color!!
Si el que volem es convertir-nos en autèntics artistes sense embrutar-nos gaire, teniu dues opcions la primera es agafar un desodorant de rolon prèviament buit i net, i separar el pot de la boleta.
Després el que farem és agafar unes safates, una l’omplirem d’aigua, i a les altres hi posarem pintura. A part tindrem una caixa de cartró preparada de la mida del full ( DIN A4 per exemple), on hi col•locarem el full blanc o de color. Quan ho tinguem tot preparat sucarem la boleta en la pintura i la deixarem que rodoli pel full, per cada moviment que faci quedarà un caminet marcat en el paper. I així anirem repetint els passos canviant de color fins que ens quedi un preciós dibuix de mil colors.

viernes, 6 de mayo de 2011

un món..



L'altre dia a l'aula vam crear un món meravellós en el que els contes es feien realitat.
Vam veure com podiem canviar el món només apagant els llums, com un dia fosc es podia convertir en un fantastic dia radiant.Els castells dels contes eren de veritat i les llunes tenien boca, ulls i nas..
Ens van donar la clau i ara sense anar gaire lluny, ja podem arribar a la nostra imaginació...

domingo, 1 de mayo de 2011

Un conte a prop del mar...

Hi havia una vegada en un poblet de mar, on el mar no arribava perquè es quedava a Port, una "mama" que la seva vida eren els nens.
Era una "mama" especial que creava cucs de veritat a partir de cucs de fang o trobava prínceps dins d'ampolles i li agradaven les estranyes histories.
Un bon dia en comptes de prínceps va trobar-se un pescador, un de molt bo que sempre li duia de tot del mar ( peixos, garotes..), un bon dia li va dur el millor regalet del món un preciós "berberechu" que feia ganyotes, que volia la pipa a totes hores, una monada vaja , tan maco els hi va semblar que es van dir :
- Hauríem de buscar-li un nom ? a tu quin et sembla que li quedaria bé?
- No se no sé .. a mi Anna m'agrada.
- Si Anna estaria bé .. i Mar? que et sembla Mar?
... després de pensar un estona els hi va sortir un bonic nom .. Anna Mar .. i així es va quedar, amb un nom triat pels seus papes, un nom conjunt, un nom que feia joc amb el nom del seu poble i de la localització d'aquest. El millor nom que li podien posar aquell berberechu.

Els anys van anar passant i el petit berberechu va créixer, al igual que la seva família, que separadament li van portar dues germanetes la Espe per una banda i la Jana per l'altre, la família però no acabava aquí, entre ells sempre van haver-hi animalons .. petits essers que van acompanyar l'Anna Mar en mil i una aventures creant història allà on anaven .. ningú oblidarà el dia de 3 en una cabina i una dent per patata (però això ja és una altre història)

El berberechu es va fer gran .. tant gran que després de milers d'aventures va decidir anar més enllà de la seva Selva de Mar, a la gran ciutat on el temps anava més despresa on el soroll de la Gran Via no la deixava dormir ... on va començar la seva nova vida fora d'aquell poble que l'havia vist créixer.